El clima mediterrani ja no entén de periodicitat pluviomètrica o patrons cíclics i cada vegada s'allunya més de les suaus ondulacions dels gràfics de precipitació històrica (observeu la figura 1). És irrefutable que els fenòmens meteorològics són cada vegada més extrems i freqüents. Les dades no enganyen i en els darrers cinc anys tenim la representació definitiva amb l'any 2015 coronat com el més sec des que es tenen registres a moltes poblacions (300mm a Barcelona, 261 mm a Lleida o 332 mm a Terrassa) i tres anys més tard, el 2018, com un dels més plujosos a tot Catalunya (1018 mm a Girona, 1108 mm a Terrassa o prop de 1000 a Barcelona). Grans extrems pluviomètrics en menys de cinc anys evidencien que la "serra de les dents" s'està intensificant, que passem de sequeres a inundacions sense períodes transitoris. Un cop dur de realitat que tritura qualsevol discurs antagonista a l'emergència climàtica.

Figura 1. Evolució i distribució cíclica de precipitacions anuals a Terrassa des del 1950

Catalunya i la conca mediterrània és una zona de contrastos. Sempre han existit bruscos canvis de temps i registres en diferents anys i per descomptat que continuaran fent acte de presència. De fet, els ecosistemes mediterranis porten incorporat en el seu funcionament les sequeres o fins i tot els incendis. Els boscos d'alzines necessiten temporalment la combustió per regenerar-se i evolucionar. Aquesta mateixa espècie predominant a bona part del territori català té una característica que s'anomena xerofília, és a dir, que té una gran capacitat de resiliència o tolerància al dèficit hídric. La sequera com la d'enguany no seria cap novetat si no tinguéssim un precedent tan recent com els plujosos 2018 i 2020 que trenquen els esquemes de les teories cícliques pluviomètriques. La freqüència d'aquests contrastos juguen en contra de l'adaptació accelerada que necessiten el medi i la fauna per sobreviure a les noves regles del joc imposades pel clima. La fageda del Montseny en ple retrocés i condemnada a una previsible extinció en un futur recent exemplifica la manca d'adaptació a les noves condicions climàtiques, tant de pluja com temperatura. Per tant, els extrems climàtics a Catalunya sempre s'han produït amb una certa regularitat, però cada vegada s'escurcen més els seus "timings" o període de retorn. Abans podia ser habitual trobar-se un any plujós i un altre sec en una mateixa dècada. Ara la nova normalitat ens ensenya que dins un mateix any podem trobar dos escenaris situats als antípodes. Sense anar més lluny ho podem comprovar amb la transició del 2020 a 2021.

 

Per entendre la complexitat de l'actual sequera cal analitzar el context precursor, ja que el passat és clau per interpretar els efectes de la meteorologia del present. Buscant doncs a la retina, cal remuntar-nos fins als orígens, el 2020, un any ple d'anomalies que arrenca amb l'històric temporal Glòria. Deixant de banda algunes particularitats úniques com la força del vent o l'alteració marítima, la borrasca Glòria ja deixava màxims de 300 litres a comarques de Girona i inundacions al seu pas. Registres de pluja molt abundants i generalitzats que serien l'inici d'un patró humit i que tindria continuïtat durant la primavera del confinament i de les profundes pertorbacions mediterrànies de l'abril i el maig. El primer semestre del 2020 ja registrava més de 600 litres a bona part de Catalunya, la pluja caiguda en un any. De fet, era un millor inici que el plujós any 2018 i prometia nous rècords pel 2020, però el tram final d'aquest any seria l'inici de la sequera del 2021. La segona meitat del semestre del 2020 començava el declivi, s'equilibraven els registres de pluja disparats de la primavera i la tardor es consumia sense llevants ni grans pertorbacions a la Mediterrània. L'època més humida de l'estacionalitat mediterrània faltava a la seva cita i el 2021 ho ha acabat pagant.

Si el temporal Glòria va ser la gènesi del 2020, la borrasca Filomena ho ha estat de la sequera del 2021. Una paradoxa situar un temporal de neu històric a la Península i sud de Catalunya com un factor explicatiu d'una sequera, dos conceptes oposats com el blanc i el negre que en un món dualista reclamen un color gris, un punt entremig que doni llum per llegir entre línies. I és que la configuració sinòptica de la Filomena va ser una declaració d'intencions del comportament atmosfèric al llevant peninsular, una carta de presentació del posicionament de les pertorbacions que han tingut com a destí final el sud-est mediterrani, deixant a Catalunya al marge en moltes ocasions. La pertorbació Filomena va sepultar de neu l'interior d'Espanya sota el focus mediàtic de Madrid, però van ser moltes altres les zones afectades pels més de 50 centímetres de neu com Castella La Manxa, interior de València o el terç sud de Catalunya. Pràcticament totes les pertorbacions de la passada primavera han seguit el mateix patró i han circulat pel sud de la Península, golf de Cadis i fins al País Valencià deixant fora del radi d'acció el nord-est de la Península.

Figura 2. Posicionament sistemàtic de pertorbacions afectant el sud-est peninsular.

La Regió de Múrcia registra en conjunt aquestes alçades d'any de 200 a 300 mm, aproximadament la mitjana pluviomètrica anual. El mateix cas succeeix amb els observatoris del País Valencià que majoritàriament superen els 300 o 400 mm. Mentrestant, hi ha regions de Catalunya que viuen en una bombolla aïllada, en una travessia pel desert, amb menys de la meitat de pluja del que pertocaria per aquestes dates. L'àrea Metropolitana de Barcelona té una mitjana de precipitació anual d'uns 600mm i a ple setembre tan sols s'acumulen 150 a 190 mm.

I és que per acabar d'arrodonir una primavera seca del 2021, l'estiu tampoc ha estat tempestuós, quan aquests fenòmens acostumen a equilibrar les mancances d'una forma irregular i en alguns casos amb certa crueltat. Les tempestes d'estiu han estat més aviat escasses, també al Pirineu, on hauria de ser l'època més plujosa de l'any. La monotonia anticiclònica dels mesos estivals han deixat condicions poc favorables per al creixement d'inestabilitat i la zona més afectada ha estat precisament la Costa i Prelitoral Central, l’epicentre de la sequera del vigent curs amb un notable dèficit hídric. A Terrassa el període gener-agost del 2021 és oficialment el més sec des que es tenen registres el 1950 amb només 175 mm, destronant el 1965 quan es van acumular 190 mm.

Figura 3. Període més sec des de 1950 a Terrassa

Són dades que es poden extrapolar a molts altres indrets del territori i que representarien de la mateixa manera la vigent sequera, una sequera que no només amb dades, sinó també amb fets s'ha demostrat aquest estiu. Parlem dels incendis forestals dels darrers mesos que s'han estès a bona part de la geografia catalana a conseqüència de l'aridesa del territori i d'una gran quantitat de vegetació morta o biomassa, el combustible ideal per fabricar focs als nostres boscos. L'any 2020 va haver-hi un creixement accelerat de la vegetació a causa d'una primavera, època de reproducció, com s'ha comentat molt plujosa. Tot aquest excés de vegetació s'ha assecat durant l'eixut període de 2021 i ha acabat desencadenant nombrosos incendis. A més, les reserves d'aigua han baixat un 20% en tan sols vuit mesos, ja que l'estat dels embassaments de les conques internes de Catalunya el gener del 2021 es trobaven al 93% i actualment al 72%. A Espanya la situació és més preocupant i les reserves d'aigua disminueixen fins al 41%.

El final d'estiu sembla que afortunadament també podria ser el principi del final de la sequera, o així es perfila l'escenari gràcies a la inestabilitat iniciada el 30 d'agost del 2021. Un període inestable que ha tornat a concentrar, per enèsima vegada, la seva part més activa a l'est peninsular i sud de Catalunya com ja ho va fer a la primavera. Alcanar va registrar el passat dimecres 1 de setembre 251 litres en menys de sis hores a causa d'una convergència de vents estàtica que coincidia amb una regeneració constant del nucli tempestuós per les palanques orogràfiques de la Serra del Montsià. De fet, a les terres de l'Ebre la irregularitat de les tempestes ha deixat valors de pluja força heterogenis, però superiors en molts casos als 300 litres, que erradiquen en aquesta zona el concepte de sequera.

Sembla que definitivament s'entreveu la llum del final del tunel i s'ha obert l'aixeta amb inestabilitat que es voldrà prolongar com a mínim fins a mitjans de setembre. L'anticicló s'ha retirat o la seva postura s’ha debilitat i això permet l'arribada de les primeres pertorbacions tardorals que es gesten a latituds superiors amb certa  activitat i potència. Són dinàmiques que al mes de setembre afavoreix l’aparició de precipitacions tempestives i en molts casos intenses, intermitents, irregulars i locals que no són el millor ingredient per pal·liar el dèficit hídric, però de ben segur que ajuden. Estarem a l'aguait de si la tardor d'enguany ens obsequia amb alguna situació de llevant que suposi una regada generosa, abundant i homogènia al territori. Mentre deixem la natura seguir el seu curs, la dona i l'home faríem bé d'aplicar autocrítica i millorar l'organització del territori i les condicions d'infraestructures per evitar inundacions com les del Montsià de fa uns dies. El tren de la crisi climàtica és aquí, convindria no perdre el bitllet i actuar el més aviat possible.





Marc Silvestre Gelices
TAIKOMETEOROLOGIA, S.L.